Mai hauria pensat que assaltaria una ciutat des de dedins les clavegueres. Els guaites de Ciutat mereixien la fama que tenien: no l'havien ni ensumat, quan baixava al torrent i s'arrossegava dins un dels desguassos que abocaven tot el que aquella ciutat no volia a sa Riera. I ara es trobava xop d'immundícia. Debatent-se si era necessari fer tot allò, i fins i tot potser, deixar-se matar. Arrossegar-se fins els llocs més foscos i més bruts. D'allà n'havia de néixer quelcom de nou? La seva fe s'esmicolava a cada passa que feia, i no perquè no estigués acostumat a pegar amb els morros en terra... No sentia cap renou de l'exterior... "Encara manquen metres" es deia a ell mateix... Però tampoc veia cap llum... I no podia deixar de recordar que ningú li havia obert les portes des de dins... Era fort, però fins i tot els cocodrils tenen cor sota la dura pell.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Assaltar la ciutat? Tot sol?...
ResponEliminaPer molt que s'ho negués, no podia comptar ni tant sols amb aquells en els quals havia posat les seves esperances... Ningú, absolutament ningú havia estat capaç d'apropar-se a les portes i obrir... Tant cobards eren? O potser passava quelcom dins les muralles que els ho havia impedit i ell ho desconeixia?