Ca s'Ermità

S'aferraven les taules, de suc. I el mirall reflectia el nostre rostre. Cansat de vegades, enlluernat la majoria. Les parets degotaven quan plovia, i es mesclava l'olor d'humitat amb la de licors estranys duits del Carib i amb la de les taronges de Sóller o de València.

Dins les clavegueres

Mai hauria pensat que assaltaria una ciutat des de dedins les clavegueres. Els guaites de Ciutat mereixien la fama que tenien: no l'havien ni ensumat, quan baixava al torrent i s'arrossegava dins un dels desguassos que abocaven tot el que aquella ciutat no volia a sa Riera. I ara es trobava xop d'immundícia. Debatent-se si era necessari fer tot allò, i fins i tot potser, deixar-se matar. Arrossegar-se fins els llocs més foscos i més bruts. D'allà n'havia de néixer quelcom de nou? La seva fe s'esmicolava a cada passa que feia, i no perquè no estigués acostumat a pegar amb els morros en terra... No sentia cap renou de l'exterior... "Encara manquen metres" es deia a ell mateix... Però tampoc veia cap llum... I no podia deixar de recordar que ningú li havia obert les portes des de dins... Era fort, però fins i tot els cocodrils tenen cor sota la dura pell.

El Repartiment de la part forana II

El Repartiment de la part forana I

El dubte dels altres

El genet es mou inquiet. Sent les mirades damunt el seu esguard. Sap que podria tallar l'aire. Avui les portes de Ciutat semblen massa altes; infranquejables. Sap que el missatge que du pesa massa... Els altres, que l'esguarden, també ho saben. I és per això que, temerosos, es veuen envoltats pel dubte, que a poc a poc, els rosega l'ànima. Covards, saben que haurien d'obrir, però no gosen. S'estimen més malviure que morir. Però potser aquesta no és, avui, l'opció més digna. I són pocs els que ho pensen, però és d'entre aquests pocs, d'entre els quals el genet n'espera el miracle. L'escletxa de llum de quan s'obri la porta...

El cavall es posa nerviós, perquè nota la suor freda del genet.

"Una sortida, necessit una sortida", pensa. Les clavegueres!